L’almesquera és un mamífer de la família dels talps que només es troba al nord de la península Ibérica i el sud de França.

El tret més característic d’aquest petit insectívor (11-14 cm sense la cua) és el musell que s’allarga en una mena de trompa mòbil, desproveïda de pèl, a l’extrem de la qual s’obren els orificis nasals. La cua, tant o més llarga que el cos i el cap junts i de secció cilíndrica, es comprimeix lateralment a l’extrem i és recoberta de pèls esparsos. El pelatge és de color gris-fosc en el dors, més clar en els flancs i de tons blancs platejats en el ventre. La regió pectoral presenta tons groguencs. Té els dits units per una membrana que ajuda en la natació, més desenvolupada a les extremitats posteriors que a les anteriors.

S’alimenta de tota mena d’invertebrats aquàtics i ocasionalment de crustacis i peixos de mida petita.

L’almesquera es considera una espècie amenaçada a causa de la regressió de les seves poblacions. Es tracta d’una espècie confinada a un hàbitat molt vulnerable d’una àrea molt restringida. Entre les principals amenaces a les seves poblacions, hi ha la pol·lució de les aigües, la fragmentació de l’hàbitat per la construcció de plantes hidroelèctriques, l’extracció d’aigua i la construcció d’embassaments.

La granota roja és un amfibi de la família dels rànids que trobem a la major part d’Europa, des del Pirineu fins als Urals i l’oest de la Sibèria. A Catalunya, té l’extrem meridional de la seva àrea de distribució.

És una granota de color canviant amb tonalitats que van del verd oliva al roig-brunenc. Té la taca timpànica fosca i dos plecs glandulars longitudinals a l’esquena. La llargada del cos dels adults és entre 6-9 cm.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.

És el ratpenat més gros d’Europa, que pot fer mig metre amb les ales esteses. Tot i que la seva distribució és força desconeguda, les seves poblacions més estables es troben a Sevilla, Grècia i el sud de França, però també a Rússia. És un animal molt robust amb un musell ample i orelles curtes i arrodonides. El pelatge és de color marró amb tons vermellosos.

És un ratpenat forestal que s’alimenta d’insectes de diversos tipus però també pot caçar petits ocells (passeriformes). És una espècie migradora que fa desplaçaments de més de 1.000 km.

El seu principal problema és la manca de masses forestals madures que ofereixin prou refugi.

L’orellut alpí es distribueix pel Pirineu, els Alps des de França fins a Eslovènia, els Alps dinàrics i Grècia incloent Creta, i des del Caucas fins al sud de l’Iran i el sud-est de Síria. És una espècie petita d’orelles llargues (45-48 mm), recentment reconeguda (2003) i se’n té poc coneixement. Té orelles grans i desenvolupades, viu per sobre dels 1.800 m i suporta baixes temperatures durant tot l’any.

Com totes les espècies de quiròpters, les amenaces que afecten les seves poblacions són principalment la destrucció de l’hàbitat i la utilització indiscriminada de pesticides agrícoles i forestals.

Es tracta d’una de les espècies forestals per excel·lència que viu i es refugia en boscos caducifolis. La seva distribució coincideix força amb la de les fagedes de zones temperades del centre i l’est d’Europa. Es troba des del nivell del mar fins a 1.500 m d’altitud.

És un ratpenat de mida petita i mitjana (pesa uns 9 gr) amb una envergadura entre 25 i 30 cm. El pelatge dorsal és marronós, clarament diferenciat del color blanquinós de la part ventral. El tret més distintiu són les seves grans orelles, les quals sobrepassen el musell quan és en repòs. S’alimenta de diversos tipus d’insectes que normalment agafa directament de sobre les fulles, del terra o de les escorces d’arbre.

Aquesta espècie està considerada en perill d’extinció a Catalunya. El seu principal problema és la manca de rouredes i fagedes madures on refugiar-se per criar i alimentar-se.

És un espècie que es troba a tot Europa, a més de l’Atles i el Marroc. Les colònies de cria es concentren en boscos ben preservats de l’Alt Pirineu i dels Ports.

És un ratpenat forestal que cria en les fissures d’arbres vells i morts o sota la seva escorça. Cal destacar que emet uns sons molt característics en què alterna dos tipus de sons: un de modulat i l’altre d’intensitat alta.

És un ratpenat de mida mitjana, amb un pes d’uns 9 g. El pelatge dorsal és dens i d’un color gris fosc amb puntes clares. Té una cara inconfusible, les orelles s’ajunten sense sobresortir del cap i es confonen amb el nas, els orificis del qual miren amunt. La seva supervivència depèn de la presència d’arbres vells i morts, i, per tant, del tipus de gestió dels boscos.

El ratpenat de ferradura petit es distribueix des de l’Europa occidental fins a l’Àsia Central i des de l’Europa Central fins a l’Àfrica del Nord. És el més petit dels ratpenats de ferradura (35-45 mm), té el pelatge dorsal de color marró grisós i el ventral gris o blanc grisós. Les orelles i el patagi són de color gris clar. S’alimenta principalment de dípters.

Com totes les espècies de quiròpters, les amenaces que afecten les seves poblacions són principalment la destrucció de l’hàbitat i la utilització indiscriminada de pesticides agrícoles i forestals.

Es troba a la Mediterrània a excepció d’algunes illes i de l’Àfrica. Cap a l’orient, arriba fins a l’Àsia Central. Es troba des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud.

És una espècie bessona del ratpenat de musell llarg (Myotis myotis), però una mica més petita. Presenta una taca de pèls blancs al clatell. Té un aspecte estilitzat, un musell estret i unes orelles llargues. El pelatge dorsal és entre gris i marró, i el ventral, blanquinós. És una espècie cavernícola que bàsicament caça insectes i aranyes de gran mida.

El seu principal problema és la destrucció de refugis i la pèrdua de conreus i espais oberts en general.

El podem trobar en una franja d’Europa que engloba tota la península Ibèrica i arriba als Països Baixos i a l’Orient Mitjà. Es troba des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud.

Es tracta d’un ratpenat gran i d’aspecte robust (uns 40 cm d’envergadura). El pelatge dorsal és marró i pot tenir tons vermells, mentre que el ventre és blanquinós. Sovint té una taca negra a la punta del tragus, característica de l’espècie i que el diferencia del ratpenat de musell agut. S’alimenta principalment de grans insectes com ara escarabats.

El seu principal problema és la destrucció de refugis.

El tòtil és una espècie d’amfibi que trobem des del nord-oest d’Europa fins a gran part de la península Ibèrica amb l’excepció d’Andalusia. És un gripau de mida petita (no sol excedir els 5 cm) que té un aspecte rabassut amb ulls prominents, pupil·la vertical i iris daurat. El color és canviant i va del gris al brunenc amb petites taques verdes, vermelloses i negres. La pell és granulosa amb petites berrugues sovint agrupades en dues fileres laterals. S’alimenta d’artròpodes en general (mosques, escarabats, aranyes…), mentre en fase larvària pot també alimentar-se de matèria vegetal, carronya i invertebrats aquàtics.

Un estudi recent ha descrit la presència al Pirineu d’una segona espècie, Alytes almogavarii. Aquest estudi ha emprat tècniques genètiques per aprofundir en els factors causals de la diferenciació geogràfica de poblacions ibèriques d’alta muntanya de tòtil al Pirineu, els Picos d’Europa i les muntanyes de Guadarrama.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.

El tritó pirinenc és un amfibi que pertany a la família dels salamàndrids i endèmic del Pirineu. Es troba a ambdós vessants del Pirineu i en punts del Prepirineu, entre els 500 i els 2.500 m.

Els adults fan de 10 a 15 cm de llarg i tenen el dors color castany més aviat fosc i uniforme, de vegades amb alguna taca groga o una ratlla longitudinal groga a l’esquena. Tenen el ventre groguenc. A diferència d’altres espècies de tritons, l’adult no té cresta a l’esquena ni la cua. La larva, de color més clar amb taques fosques, sí que té cresta, però només a la cua. S’alimenta de petits invertebrats aquàtics, tot i que es pot arribar a comportar com a generalista i fins i tot consumir petits vertebrats aquàtics com ara larves d’amfibis.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.