Els rierols i rius d’alta muntanya tenen una característica principal: el seu cabal està molt influenciat per la neu. A causa d’això, el volum d’aigua canvia molt al llarg de l’any, amb un màxim a la primavera, quan la neu es fon ràpidament, fet que pot provocar crescudes importants.

Condicions extremes a les capçaleres

Aquests ecosistemes, sobretot les capçaleres, es poden glaçar totalment o superficialment uns quants mesos l’any, situació en la qual el cabal és mínim; a més, també poden presentar un segon mínim a l’estiu, que pot ser molt acusat els anys secs i càlids. L’aigua sempre és freda, amb temperatures mitjanes diàries que varien al llarg de l’any des d’alguns graus sota zero fins a 16 °C. D’altra banda, són aigües poc mineralitzades i molt sovint àcides.

No obstant això, aquestes característiques extremes de les capçaleres se suavitzen aigües avall.

Alternança de zones i biodiversitat

Un altre aspecte que afecta els organismes que hi viuen és la combinació de zones amb pendent suau, on l’aigua flueix lentament, i zones amb pendent fort, on l’aigua corre ràpidament, creant petits salts. Aquest canvi en les condicions ambientals a diferents altituds influeix molt en la varietat de vida que s’hi troba.

A les capçaleres i als trams superiors hi viuen organismes adaptats a l’aigua molt freda, entre els quals hi ha bona part de les espècies endèmiques pirinenques de flora i fauna aquàtica, així com les espècies relictes que van quedar aïllades després de la darrera glaciació.

El paper del límit del bosc

El límit del bosc és un altre factor que afecta aquests rius, ja que controla la quantitat de matèria orgànica que entra als rius i la quantitat de llum solar que hi arriba. Podem distingir dos trams en els rius d’alta muntanya: per sobre i per sota del límit del bosc.

• Per sobre del límit del bosc, amb aigües ràpides i molt diluïdes

En els trams per sobre del límit del bosc, el metabolisme, que no és gaire intens, tendeix a ser majoritàriament autotròfic. Com que la vegetació de la conca sol ser escassa i amb una proporció de roca molt important, aporta poca matèria orgànica al·lòctona al riu; això fa que el metabolisme del riu estigui dominat per la producció primària de les algues microscòpiques (bàsicament diatomees) i dels cianobacteris que viuen damunt les roques i els còdols de la llera.

La xarxa alimentària en aquests trams és senzilla, amb grans larves d’insectes depredadors i insectes que s’alimenten de plantes i altres materials.

• Per sota del límit del bosc, amb un major transport de matèria orgànica i biodiversitat

En canvi, quan els rius entren al domini del bosc, ja més avall, el seu metabolisme passa a ser majoritàriament heterotròfic; és a dir, es basa més en la descomposició de matèria orgànica, com les fulles i branques que cauen dels arbres. Aquestes fulles sovint es conserven sota la neu durant l’hivern i són arrossegades al riu a la primavera. D’aquesta manera, sempre hi ha prou matèria orgànica al·lòctona, que serveix d’aliment a organismes trituradors, com ara els plecòpters nemúrids i els escarabats èlmids. També augmenta molt la diversitat i la biomassa dels detritívors, com ara quironòmids i plecòpters leúctrids.

En aquest tram, els fongs aquàtics tenen un paper important en el lent procés de descomposició de la matèria orgànica dipositada a la llera, que es perllonga durant mesos amb el fred de l’hivern. Entre els productors primaris, a més de diatomees i algues verdes microscòpiques com en el tram anterior, també apareixen algues vermelles de muntanya, que pel seu aspecte de plomall granat són visibles a ull nu.

La xarxa tròfica d’aquestes zones és més complexa que en els trams de més altitud, amb la presència de grans depredadors com la truita comuna, l’almesquera i la merla d’aigua, que capturen larves aquàtiques, i els ratpenats, que depreden els adults que emergeixen de les larves dels insectes aquàtics fluvials.