L’almesquera és un mamífer de la família dels talps que només es troba al nord de la península Ibérica i el sud de França.

El tret més característic d’aquest petit insectívor (11-14 cm sense la cua) és el musell que s’allarga en una mena de trompa mòbil, desproveïda de pèl, a l’extrem de la qual s’obren els orificis nasals. La cua, tant o més llarga que el cos i el cap junts i de secció cilíndrica, es comprimeix lateralment a l’extrem i és recoberta de pèls esparsos. El pelatge és de color gris-fosc en el dors, més clar en els flancs i de tons blancs platejats en el ventre. La regió pectoral presenta tons groguencs. Té els dits units per una membrana que ajuda en la natació, més desenvolupada a les extremitats posteriors que a les anteriors.

S’alimenta de tota mena d’invertebrats aquàtics i ocasionalment de crustacis i peixos de mida petita.

L’almesquera es considera una espècie amenaçada a causa de la regressió de les seves poblacions. Es tracta d’una espècie confinada a un hàbitat molt vulnerable d’una àrea molt restringida. Entre les principals amenaces a les seves poblacions, hi ha la pol·lució de les aigües, la fragmentació de l’hàbitat per la construcció de plantes hidroelèctriques, l’extracció d’aigua i la construcció d’embassaments.

Se tracte d’ua des espècies forestaus per excelléncia que demore e se refúgie en bòsqui caducifòlis. Era sua distribucion coïncidís fòrça damb era des hais de zònes temperades deth centre e der èst d’Euròpa. Se tròbe des deth nivèu de mar enquia 1.500 m de nautada.

Ei ua arrata-cauda de mesura petita e mejana (pese uns 9 gr) damb ua envergadura entre 25 e 30 cm. Eth pelatge dorsau ei marronós, clarament diferenciat deth color blanquinós dera part vrentau. Eth tret mès distintiu son es sues granes aurelhes, es quaus suberpassen eth morro quan ei en repòs. Se neurís de diuèrsi tipes d’insèctes que normaument agarre dirèctament de dessús des huelhes, dera tèrra o des crospes d’arbe.

Aguesta espècia ei considerada en perilh d’extincion en Catalonha. Eth sòn principau problèma ei era manca de cassenhaus e hais madurs a on refugiar-se entà criar e neurir-se.

Ei ua espècia que se tròbe en tota Euròpa, a mès der Atles e en Marròc. Es colònies de cria se concentren en bòsqui ben preservats deth Naut Pirenèu e d’Els Ports. Ei ua arrata-cauda forestau que crie enes henerèques d’arbes vielhs e mòrts o jos era sua crospa. Cau restacar qu’emet us sons fòrça caracteristics en qu’altèrne dus tipes de sons: un de modulat e er aute d’intensitat nauta.

Ei ua arrata-cauda de mesura mejana, damb un pes d’uns 9 g. Eth pelatge dorsau ei dens e d’un color gris fosc damb puntes clares. A ua cara inconfusible, es aurelhes s’amassen sense subergéssser deth cap e se confonen damb eth nas, es orificis deth quau s’orienten tà naut. Era  sua subervivéncia depen dera preséncia d’arbes vielhs e mòrts, e, donc, deth tipe de gestion  des bòsqui.

Se tròbe ena Mediterrànea a excepcion de quauques isles e d’Africa. Cap a orient, arribe enquia Àsia Centrau. Se tròbe des deth nivèu dera mar enquia a 1.000 m de nautada.

Ei ua espècia bessoa dera arrata-cauda de morro long (Myotis myotis), mès, un shinhau mès petita. Presente ua taca de peus blancs en cogòt. A un aspècte estilizat, un morro estret e ues aurelhes longues. Eth pelatge dorsau ei entre gris e marron, e eth vrentrau, blanquinós. Ei ua espècia cavernicòla que basicament cace insèctes e aranhes de grana mesura.

Eth sòn principau problèma ei era destruccion de refugis e era pèrta de cultius e espacis dubèrts en generau.

La podem trobar en ua franja d’Euròpa qu’englòbe tota era peninsula Iberica e arribe enes Païsi Baishi e en Orient Miei. Se tròbe des deth nivèu de mar enquia 1.000 m de nautada.

Se tracte d’ua arrata-cauda grana e d’aspècte robust (uns 40 cm d’envergadura). Eth pelatge dorsau ei marron e pòt auer tòns vermelhs, mentre qu’eth vrente ei blanquinós. Soent a ua taca nera ath cap deth tragus, caracteristica dera espècia e que lo diferéncie dera arrata-cauda de morro agut. Se neurís principaument de grani insèctes coma ara escarabats.

Eth sòn principau problèma ei era destruccion de refugis.

Era arratacauda de herradura petita se distribuís des d’Euròpa occidentau enquia Àsia Centrau e des d’Euròpa Centrau enquia Africa deth Nòrd. Ei era mès petita des arrat-caudes de herradura (35-45 mm), a eth pelatge dorsau de color marron grisós e eth vrentau gris o blanc grisós. Es aurelhes e eth pelatge son de color gris clar. Se neurís principaument de diptèrs.

Coma totes es espècies de quiroptèrs, es menaces qu’afècten es sues poblacions son principaument era destruccion der abitat e era utilizacion indiscriminada de pesticides agricòles e forestaus.

Er aurelhut aupin se distribuís peth Pirenèu, es Aups des de França enquia Eslovènia, es Aups dinarics e Grècia includint Creta, e des deth Caucas enquiath sud d’Iran e eth sud-èst de Síria. Ei ua espècia petita d’aurelhes longues (45-48 mm), recentment reconeishuda (2003) e se n’a pòc coneishement. A aurelhes granes e desvolopades, viu per dessús des 1.800m e supòrte baishes temperatures pendent tot er an.

Coma totes es espècies de quiroptèrs, es menaces qu’afècten es sues poblacions son principaument era destruccion der abitat e era utilizacion indiscriminada de pesticides agricòles e forestaus.

Era bohèra muscadèla ei un mamifèr dera familha des bohères que sonque se tròbe en nòrd dera peninsula Iberica e eth sud de França.

Eth tret mès caracteristic d’aguest petit insectivòr (11-14 cm sense era coa) ei eth morro que s’alongue en un tipe de trompa mobila, desprovedida de peu, ar extrem dera quau se daurissen es orificis nasaus. Era coa, tant o mès longa qu’eth còs e eth cap junts e de seccion cilindrica, se comprimís lateraument en extrem e ei recubèrta de pus esparsi. Eth pelatge ei de color gris-escuro en dors, mès clar enes flancs e de tons blancs platejats en vrente. Era region pectorau presente tons auriòs. A es dits units per ua membrana qu’ajude ena natacion, mès desvolopada enes extremitats posteriores qu’enes anteriores.

Se neurís de tota sòrta d’invertebrats aquatics e ocasionaument de crustacèus e peishi de mesura petita.

Era bohèra muscadèla se considère ua espècia menaçada degut ara regression des sues poblacions. Se  tracte d’ua espècia confinada a un abitat fòrça vulnerable d’un airau fòrça restringit. Entre es principaus menaces as sues poblacions, i a era polucion des aigües, era fragmentacion der abitat entara construccion de plantes idroelectriques, era extraccion d’aigua e era construccion de basses.

Eth cucàs ei ua espècia d’anfibi que trobam des deth nòrd-oèst d’Euròpa enquia grana part dera peninsula Iberica damb era excepcion d’Andalosia. Ei un grapaud de mesura petita (non sòl excedir es 5 cm) qu’a un aspècte rabassut damb uelhs prominents, pupilla verticau e iris daurat. Eth color ei cambiant e va deth gris ath brunet damb petites taques verdes, vermelhoses e neres. Era pèth ei granulosa damb petites verrugues soent agrupades en dues hilères lateraus. Se neurís d’artropòdes en generau (mosques, escarabats, aranhes…), mentre en fase larvària pòt tanben neurir-se de matèria vegetau, carronha e invertebrats aquatics.

Un estudi recent a descrit era preséncia en Pirenèu d’ua dusau espècia, Alytes almogavarii. Aguest estudi a emplegat tecniques genetiques entà apregondir enes factors causaus dera difèrenciacion geografica de poblacions iberiques de nauta montanha de cucàs en Pirenèu, es Picos d’Euròpa e es montanhes de Guadarrama.

Era introduccion e proliferacion de peishi enes estanhs de nauta montanha, originàriament liures de fauna ictica, ei tostemp era principau menaça a qué son sosmetudes es poblacions que viuen en Pirenèu.

Era gargolha ròia ei un anfibi dera familha des ranids que trapam ena major part d’Euròpa, des deth Pirenèu enquias Urals e er oèst dera Sibèria. En Catalonha, a er extrem meridionau deth sòn airau de distribucion.

Ei ua gargolha de color cambiant damb tonalitats que van deth verd oliva ath ròi-brunet. A era taca timpanica escura e dus plecs glandulars longitudinaus ena esquia. Era longada deth còs des adults ei entre 6-9 cm.

Era introduccion e proliferacion de peishi enes estanhs de nauta montanha, originàriament liures de fauna ictica, ei tostemp era principau menaça ara que son sosmetudes es poblacions que viuen en Pirenèu.

La granota roja és un amfibi de la família dels rànids que trobem a la major part d’Europa, des del Pirineu fins als Urals i l’oest de la Sibèria. A Catalunya, té l’extrem meridional de la seva àrea de distribució.

És una granota de color canviant amb tonalitats que van del verd oliva al roig-brunenc. Té la taca timpànica fosca i dos plecs glandulars longitudinals a l’esquena. La llargada del cos dels adults és entre 6-9 cm.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.

És el ratpenat més gros d’Europa, que pot fer mig metre amb les ales esteses. Tot i que la seva distribució és força desconeguda, les seves poblacions més estables es troben a Sevilla, Grècia i el sud de França, però també a Rússia. És un animal molt robust amb un musell ample i orelles curtes i arrodonides. El pelatge és de color marró amb tons vermellosos.

És un ratpenat forestal que s’alimenta d’insectes de diversos tipus però també pot caçar petits ocells (passeriformes). És una espècie migradora que fa desplaçaments de més de 1.000 km.

El seu principal problema és la manca de masses forestals madures que ofereixin prou refugi.

Ei era arrata-cauda mès gròssa d’Euròpa, que pòt hèr miei mètre damb es ales estenudes. Encara qu’era sua distribucion ei fòrça desconeishuda, es sues poblacions mès estables se trapen en Sevilla, Grècia e eth sud de França, mès tanben en Rússia. Ei un animau fòrça robust damb un morro ample e aurelhes cuertes e arredonides. Eth pelatge ei de color marron damb tons vermelhosi.

Ei ua arrata-cauda forestau que se neurís d’insèctes de diuèrsi tipes mès tanben pòt caçar petits audèthss (passeriformes). Ei ua espècia migradora que hè desplaçaments de mès de 1.000 km.

Eth sòn principau problèma ei era manca de masses forestaus madures qu’aufrissen pro refugi.

L’orellut alpí es distribueix pel Pirineu, els Alps des de França fins a Eslovènia, els Alps dinàrics i Grècia incloent Creta, i des del Caucas fins al sud de l’Iran i el sud-est de Síria. És una espècie petita d’orelles llargues (45-48 mm), recentment reconeguda (2003) i se’n té poc coneixement. Té orelles grans i desenvolupades, viu per sobre dels 1.800 m i suporta baixes temperatures durant tot l’any.

Com totes les espècies de quiròpters, les amenaces que afecten les seves poblacions són principalment la destrucció de l’hàbitat i la utilització indiscriminada de pesticides agrícoles i forestals.

Es tracta d’una de les espècies forestals per excel·lència que viu i es refugia en boscos caducifolis. La seva distribució coincideix força amb la de les fagedes de zones temperades del centre i l’est d’Europa. Es troba des del nivell del mar fins a 1.500 m d’altitud.

És un ratpenat de mida petita i mitjana (pesa uns 9 gr) amb una envergadura entre 25 i 30 cm. El pelatge dorsal és marronós, clarament diferenciat del color blanquinós de la part ventral. El tret més distintiu són les seves grans orelles, les quals sobrepassen el musell quan és en repòs. S’alimenta de diversos tipus d’insectes que normalment agafa directament de sobre les fulles, del terra o de les escorces d’arbre.

Aquesta espècie està considerada en perill d’extinció a Catalunya. El seu principal problema és la manca de rouredes i fagedes madures on refugiar-se per criar i alimentar-se.

És un espècie que es troba a tot Europa, a més de l’Atles i el Marroc. Les colònies de cria es concentren en boscos ben preservats de l’Alt Pirineu i dels Ports.

És un ratpenat forestal que cria en les fissures d’arbres vells i morts o sota la seva escorça. Cal destacar que emet uns sons molt característics en què alterna dos tipus de sons: un de modulat i l’altre d’intensitat alta.

És un ratpenat de mida mitjana, amb un pes d’uns 9 g. El pelatge dorsal és dens i d’un color gris fosc amb puntes clares. Té una cara inconfusible, les orelles s’ajunten sense sobresortir del cap i es confonen amb el nas, els orificis del qual miren amunt. La seva supervivència depèn de la presència d’arbres vells i morts, i, per tant, del tipus de gestió dels boscos.

El ratpenat de ferradura petit es distribueix des de l’Europa occidental fins a l’Àsia Central i des de l’Europa Central fins a l’Àfrica del Nord. És el més petit dels ratpenats de ferradura (35-45 mm), té el pelatge dorsal de color marró grisós i el ventral gris o blanc grisós. Les orelles i el patagi són de color gris clar. S’alimenta principalment de dípters.

Com totes les espècies de quiròpters, les amenaces que afecten les seves poblacions són principalment la destrucció de l’hàbitat i la utilització indiscriminada de pesticides agrícoles i forestals.

Es troba a la Mediterrània a excepció d’algunes illes i de l’Àfrica. Cap a l’orient, arriba fins a l’Àsia Central. Es troba des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud.

És una espècie bessona del ratpenat de musell llarg (Myotis myotis), però una mica més petita. Presenta una taca de pèls blancs al clatell. Té un aspecte estilitzat, un musell estret i unes orelles llargues. El pelatge dorsal és entre gris i marró, i el ventral, blanquinós. És una espècie cavernícola que bàsicament caça insectes i aranyes de gran mida.

El seu principal problema és la destrucció de refugis i la pèrdua de conreus i espais oberts en general.

El podem trobar en una franja d’Europa que engloba tota la península Ibèrica i arriba als Països Baixos i a l’Orient Mitjà. Es troba des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud.

Es tracta d’un ratpenat gran i d’aspecte robust (uns 40 cm d’envergadura). El pelatge dorsal és marró i pot tenir tons vermells, mentre que el ventre és blanquinós. Sovint té una taca negra a la punta del tragus, característica de l’espècie i que el diferencia del ratpenat de musell agut. S’alimenta principalment de grans insectes com ara escarabats.

El seu principal problema és la destrucció de refugis.

El tòtil és una espècie d’amfibi que trobem des del nord-oest d’Europa fins a gran part de la península Ibèrica amb l’excepció d’Andalusia. És un gripau de mida petita (no sol excedir els 5 cm) que té un aspecte rabassut amb ulls prominents, pupil·la vertical i iris daurat. El color és canviant i va del gris al brunenc amb petites taques verdes, vermelloses i negres. La pell és granulosa amb petites berrugues sovint agrupades en dues fileres laterals. S’alimenta d’artròpodes en general (mosques, escarabats, aranyes…), mentre en fase larvària pot també alimentar-se de matèria vegetal, carronya i invertebrats aquàtics.

Un estudi recent ha descrit la presència al Pirineu d’una segona espècie, Alytes almogavarii. Aquest estudi ha emprat tècniques genètiques per aprofundir en els factors causals de la diferenciació geogràfica de poblacions ibèriques d’alta muntanya de tòtil al Pirineu, els Picos d’Europa i les muntanyes de Guadarrama.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.

El tritó pirinenc és un amfibi que pertany a la família dels salamàndrids i endèmic del Pirineu. Es troba a ambdós vessants del Pirineu i en punts del Prepirineu, entre els 500 i els 2.500 m.

Els adults fan de 10 a 15 cm de llarg i tenen el dors color castany més aviat fosc i uniforme, de vegades amb alguna taca groga o una ratlla longitudinal groga a l’esquena. Tenen el ventre groguenc. A diferència d’altres espècies de tritons, l’adult no té cresta a l’esquena ni la cua. La larva, de color més clar amb taques fosques, sí que té cresta, però només a la cua. S’alimenta de petits invertebrats aquàtics, tot i que es pot arribar a comportar com a generalista i fins i tot consumir petits vertebrats aquàtics com ara larves d’amfibis.

La introducció i proliferació de peixos als estanys d’alta muntanya, originàriament lliures de fauna íctica, continua sent la principal amenaça a què estan sotmeses les poblacions que viuen al Pirineu.

Eth triton des Pirenèus ei un anfibi que tanh ara familha des salamandrids e endemic deth Pirenèu. Se tròbe en andús versants deth Pirenèu e en punts deth Prepirenèu, entre es 500 e es 2.500 m.

Es adults hèn de 10 a 15 cm de long e an era esquia color castanh mès lèu fosca e uniforma, a còps damb quauqua taca auriòla o ua ralha longitudinau auriòla ena esquia. An eth vrente auriolenc. A diferéncia de d’autes espècies de tritons, er adult non a cresta ena esquia ne ena coa. Era larva, de color mès clar damb taques fosques, òc qu’a cresta, mès, sonque ena coa. Se neurís de petits invertebrats aquatics, tot e que se pòt arribar a comportar coma generalista e consumir petits vertebrats aquatics coma ara larves d’anfibis.

Era introduccion e proliferacion de peishi enes estanhs de nauta montanha, originàriament liures de fauna ictica, ei tostemp era principau menaça ara que son sosmetudes es poblacions que viuen en Pirenèu.