Als Pirineus, una part important de l’aigua de pluja no corre per la superfície, sinó que s’infiltra al subsòl. Allà hi circula lentament fins que troba una capa impermeable o una discontinuïtat del terreny que la fa tornar a sortir. Ho pot fer en forma de fonts o deus, quan aflora en massa, o bé amarar el sòl de manera difusa, donant lloc a les molleres de vessant —zones humides d’elevada importància ecològica.

En aquests ambients, l’aigua sol estar mineralitzada, especialment rica en sals de calci. Aquest fet té una conseqüència molt curiosa: quan l’aigua flueix per petites cascades, degotalls o fonts, pot precipitar carbonat càlcic sobre les plantes que hi viuen, com algues, molses i algunes herbes. Amb el pas del temps, aquestes formes vegetals queden recobertes per una crosta mineral que creix lentament fins a formar una roca porosa anomenada travertí.

És un procés natural de “petrificació vegetal” que dona lloc a paisatges únics.

Hàbitats escassos però valuosos

Les fonts carbonatades formadores de travertí i les molleres calcícoles són hàbitats rars i d’alt valor a escala europea. Als Pirineus catalans en trobem alguns exemples molt interessants, tot i que ocupen superfícies reduïdes. La seva importància radica tant en la riquesa d’espècies vegetals que hi viuen com en la raresa d’aquest tipus d’ambients.

En general, el seu estat de conservació és acceptable o bo, però hi ha pressions que els afecten, especialment la del bestiar. La pastura és una activitat tradicional en aquestes zones, però la concentració de ramats —sobretot en períodes de sequera— pot provocar:

• Dessecació, per captació o desviament de l’aigua.
• Ruderalització, és a dir, substitució de la vegetació especialitzada per espècies més comunes a causa de l’excés de nutrients.
• Destrucció de la coberta vegetal, causada pel trepig i la pastura intensa.

Depenent de la temperatura i la mineralització de l’aigua, hi trobem comunitats vegetals diferents. Les fonts i molleres amb aigües carbonatades tenen una flora ben distinta de les aigües més toves, i sovint, a l’alta muntanya, es poden veure claps diferenciats d’una i altra vegetació en un mateix indret.

Als Pirineus, una part important de l’aigua de pluja no corre per la superfície, sinó que s’infiltra al subsòl. Allà hi circula lentament fins que troba una capa impermeable o una discontinuïtat del terreny que la fa tornar a sortir. Ho pot fer en forma de fonts o deus, quan aflora en massa, o bé amarar el sòl de manera difusa, donant lloc a les molleres de vessant —zones humides d’elevada importància ecològica.

En aquests ambients, l’aigua sol estar mineralitzada, especialment rica en sals de calci. Aquest fet té una conseqüència molt curiosa: quan l’aigua flueix per petites cascades, degotalls o fonts, pot precipitar carbonat càlcic sobre les plantes que hi viuen, com algues, molses i algunes herbes. Amb el pas del temps, aquestes formes vegetals queden recobertes per una crosta mineral que creix lentament fins a formar una roca porosa anomenada travertí.

És un procés natural de “petrificació vegetal” que dona lloc a paisatges únics.

Hàbitats escassos però valuosos

Les fonts carbonatades formadores de travertí i les molleres calcícoles són hàbitats rars i d’alt valor a escala europea. Als Pirineus catalans en trobem alguns exemples molt interessants, tot i que ocupen superfícies reduïdes. La seva importància radica tant en la riquesa d’espècies vegetals que hi viuen com en la raresa d’aquest tipus d’ambients.

En general, el seu estat de conservació és acceptable o bo, però hi ha pressions que els afecten, especialment la del bestiar. La pastura és una activitat tradicional en aquestes zones, però la concentració de ramats —sobretot en períodes de sequera— pot provocar:

• Dessecació, per captació o desviament de l’aigua.
• Ruderalització, és a dir, substitució de la vegetació especialitzada per espècies més comunes a causa de l’excés de nutrients.
• Destrucció de la coberta vegetal, causada pel trepig i la pastura intensa.

Als Pirineus, una part important de l’aigua de pluja no corre per la superfície, sinó que s’infiltra al subsòl. Allà hi circula lentament fins que troba una capa impermeable o una discontinuïtat del terreny que la fa tornar a sortir. Ho pot fer en forma de fonts o deus, quan aflora en massa, o bé amarar el sòl de manera difusa, donant lloc a les molleres de vessant —zones humides d’elevada importància ecològica.

En aquests ambients, l’aigua sol estar mineralitzada, especialment rica en sals de calci. Aquest fet té una conseqüència molt curiosa: quan l’aigua flueix per petites cascades, degotalls o fonts, pot precipitar carbonat càlcic sobre les plantes que hi viuen, com algues, molses i algunes herbes. Amb el pas del temps, aquestes formes vegetals queden recobertes per una crosta mineral que creix lentament fins a formar una roca porosa anomenada travertí.

És un procés natural de “petrificació vegetal” que dona lloc a paisatges únics.

Hàbitats escassos però valuosos

Les fonts carbonatades formadores de travertí i les molleres calcícoles són hàbitats rars i d’alt valor a escala europea. Als Pirineus catalans en trobem alguns exemples molt interessants, tot i que ocupen superfícies reduïdes. La seva importància radica tant en la riquesa d’espècies vegetals que hi viuen com en la raresa d’aquest tipus d’ambients.

En general, el seu estat de conservació és acceptable o bo, però hi ha pressions que els afecten, especialment la del bestiar. La pastura és una activitat tradicional en aquestes zones, però la concentració de ramats —sobretot en períodes de sequera— pot provocar:

• Dessecació, per captació o desviament de l’aigua.
• Ruderalització, és a dir, substitució de la vegetació especialitzada per espècies més comunes a causa de l’excés de nutrients.
• Destrucció de la coberta vegetal, causada pel trepig i la pastura intensa.