Aquests peixos, a més de ser espècies no autòctones, es consideren invasores, ja que tenen un impacte negatiu sobre els ecosistemes naturals d’aquests entorns.

La pesca als estanys d’alta muntanya

Als Pirineus, la introducció de peixos es va dur a terme des de temps històrics, inicialment amb finalitats d’autoconsum i comerç, utilitzant truites autòctones de rius propers, sempre en estanys limitats. Als Alps, també es registren algunes introduccions que daten de l’època medieval. Tanmateix, no va ser fins a la segona meitat del segle XX quan la pràctica d’introduir peixos es va generalitzar, especialment amb la popularització de la pesca recreativa.

La pesca recreativa amb esquer viu ha propiciat que, des de finals del segle XX, tant als Pirineus com als Alps, s’estigui introduint el veró, un petit ciprínid que afecta negativament la truita.

Efectes ecològics de la introducció de peixos

La introducció de peixos en aquests estanys ha tingut conseqüències negatives sobre la fauna nativa, ha afectat l’estructura i l’equilibri de tot l’ecosistema i n’ha alterat la xarxa tròfica. A més, les conseqüències d’aquest impacte també poden afectar a les poblacions de fauna terrestre, com aus, ratpenats i petits mamífers com l’almesquera, que depenen dels insectes aquàtics com a font d’aliment.

En un estany natural sense peixos, l’ecosistema es manté en equilibri: l’aigua és cristal·lina i la xarxa tròfica funciona sense alteracions. Però quan es introdueixen espècies com la truita, comencen a desaparèixer altres espècies d’amfibis i es produeixen alteracions significatives en la xarxa tròfica de la zona litoral, on els peixos predominen sobre els macroinvertebrats més grans.

L’impacte ecològic es fa més sever quan, a més de la truita, també s’introdueix el veró. Aquesta espècie de ciprínid, que s’ha utilitzat com a esquer viu per a la pesca recreativa, provoca una depredació agressiva sobre les postes de truita i una sobrepesca que pot desembocar en la desaparició d’aquesta espècie. Això altera de manera significativa la xarxa tròfica de l’estany.

En estanys on només es troba el veró, l’impacte no només afecta la zona litoral, sinó que també es veu alterada la zona pelàgica, a causa de l’increment de nutrients que afavoreixen el creixement de microalgues i provoquen una disminució de la transparència de l’aigua.

El primer vídeo, titulat “Com erradicar els peixos dels estanys d’alta muntanya” presenta els objectius del projecte, centrant-se en la conservació i restauració dels ecosistemes d’aquests estanys. Els estanys d’alta muntanya estan tradicionalment aïllats dels rius de les valls per barreres naturals que impedeixen l’arribada de peixos. Tot i això, molts d’aquests estanys alberguen actualment espècies de peixos com a resultat d’introduccions històriques que han alterat l’equilibri ecològic. Aquestes espècies introduïdes actuen com invasores, afectant negativament la fauna autòctona i la qualitat ecològica de l’hàbitat.

A més, destaca la col·laboració amb el projecte FishME, que adopta un enfocament multidisciplinari per analitzar l’impacte dels peixos i la contaminació, i desenvolupar eines útils per a la gestió i recuperació dels llacs de muntanya.

En el segon vídeo, “La renaturalització dels estanys d’alta muntanya funciona!”,  el Dr. Ventura explica com, després d’eliminar les espècies de peixos introduïdes, es comença a observar la recuperació de la fauna original. Aquesta renaturalització ha permès la tornada de les espècies autòctones, especialment amfibis i macroinvertebrats, i ha facilitat la recolonització de petits mamífers com l’almesquera, un rosegador que depèn dels insectes aquàtics com a font d’aliment.

Els vídeos posen en relleu la importància de conservar i restaurar els ecosistemes de muntanya i mostren eines essencials per a una gestió efectiva basada en l’evidència científica d’aquests entorns únics.

La nostra estudiant de doctorat, Lucía Bello, de la Universitat de Calàbria, va contribuir amb una presentació oral discutint els resultats preliminars sobre com els peixos introduïts podrien tenir un impacte negatiu en les poblacions de musaranyes que habiten al voltant de estanys alpins.

A més a més, el Dr. Ibor Sabas, investigador postdoctoral de la Universitat d’Innsbruck, va presentar una exposició breu sobre els resultats de l’eradicació ràpida de peixos introduïts en un estany alpí a Àustria, en col·laboració entre el projecte Biodiversa FISHME i el projecte LIFE RESQUE ALPYR.

El 7è Congrés Europeu de Biologia de la Conservació

El Congrés Europeu de Biologia de la Conservació (ECCB) està organitzat per la Secció Europea de la Societat per a la Biologia de la Conservació (SCB) i té com a objectiu facilitar l’intercanvi de ciència de la conservació i pràctiques i polítiques de conservació de la natura per promoure la conservació de la diversitat biològica a Europa; el tema de la 7a edició va ser “Biodiversitat positiva per a 2030”.

Malgrat els desafiaments actuals en la conservació, el congrés va proporcionar una oportunitat interessant perquè els investigadors compartissin coneixements i col·laborassin, amb l’esperança de fomentar el treball conjunt i prendre mesures per progressar significativament en la conservació de la biodiversitat del nostre planeta.

Pots trobar més informació sobre l’ECCB 2024 i consultar el programa del congrés al lloc web oficial (eccb2024.eu).

La reunió científica s’ha celebrat a Tortosa i Vic els dies 18 i 21 de juny de 2024. En aquesta ocasió, el congrés s’ha centrat a promoure l’estudi i la conservació dels peixos autòctons dels ecosistemes aquàtics continentals i marins de la Península Ibèrica.

Els integrants del projecte LIFE RESQUE ALPYR hi han aportat coneixement obtingut amb les seves recerques en l’àmbit de la conservació i restauració dels estanys d’alta muntanya. Ho han fet a través de ponències i la presentació de pòsters científics.

Per exemple, entre altres, hi han exposat treballs relacionats amb l’ús d’eines genètiques per a la detecció precoç d’espècies de peixos invasors als estanys. El metabarcoding és una eina precisa per identificar i fer una anàlisi filogenètica d’espècies, i que permet detectar les bioinvasions en les seves primeres etapes.

També s’ha narrat i explicat en detall la història de les introduccions de peixos als estanys d’alta muntanya. Una història que l’investigador Marc Ventura va estudiar juntament amb Didier Galop i Olivier Baudier.

Els congressos de la SIBIC se celebren cada dos anys per abordar reptes científics i de gestió relacionats amb diferents aspectes de la ictiologia. Aquesta edició, entre altres novetats, inclourà temes com els peixos d’aigua dolça i marins, i l’aqüicultura de conservació.

A més de ser espècies introduïdes, es consideren espècies invasores, ja que tenen un impacte negatiu sobre l’ecosistema.

Els salmònids introduïts al Pirineu són la truita comuna (Salmo trutta), la truita irisada (Oncorhynchus mykiss) i la truita de rierol (Salvelinus fontinalis). El veró europeu (Phoxinu spp.), un petit ciprínid, ha estat també introduït en molts estanys del Pirineu, tot i que en aquest cas la seva presència es deu al seu ús com a esquer viu per a la pesca de la truita.

 Les espècies introduïdes a Mont Avic són la truita alpina (Salvelinus alpinus), el veró europeu (Phoxinu ssp), el Telestes multicellus, la truita comuna (Salmo trutta) i la truita irisada (Oncorhynchus mykiss), mentre que al Parc Nacional Gran Paradiso són la truita de rierol (Salvelinus fontinalis) i  la truita comuna (Salmo trutta).

La introducció de peixos en aquests estanys ha tingut conseqüències negatives sobre la fauna nativa, ha afectat l’estructura i l’equilibri de tot l’ecosistema i n’ha alterat la xarxa tròfica. A més a més, l’impacte de les introduccions també pot tenir conseqüències sobre les poblacions de fauna terrestre com aus, ratpenats i petits mamífers com ara l’almesquera que depenen dels insectes aquàtics com a font d’aliment.

El fulletó es podrà consultar en format digital a la web del projecte però també el trobareu a les oficines de turisme del Parc Natural de l’Alt Pirineu i del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, a Catalunya, i del Parc Natural Mont Avic i el Parc Nacional Gran Paradiso, a Itàlia.

Els ratpenats es distribueixen per la major part del planeta, excepte els pols. Són presents ja sigui als continents ja sigui a les illes allunyades de la terra ferma. Poden viure des de les serralades de les muntanyes fins als oasis dels deserts, des de les regions tropicals fins a les boreals. Es poden refugiar tant a les coves com als forats i a les clivelles dels arbres, a les esquerdes de les roques, en edificacions o enmig de la frondositat de la vegetació, fins i tot n’hi ha que s’amaguen entre els còdols dels marges dels rius.

A diferència de les aus, els quiròpters volen amb les mans mentre que els ocells ho fan amb els braços. Són els únics mamífers voladors. Les extremitats anteriors dels quiròpters han evolucionat seleccionant dits i avantbraços llargs. Les estructures òssies que veiem a les ales són els dits de la mà i permeten sustentar una membrana fina i nua anomenada patagi, la qual té fibres musculars i molts vasos sanguinis. La vida aèria dels quiròpters ha conduït a seleccionar diverses adaptacions relacionades amb el vol. Tal i com succeeix amb les aus, els ratpenats tenen una musculatura pectoral molt desenvolupada que els permet moure les ales i fer un vol batut. Però aquesta musculatura necessita una estructura òssia rígida d’ancoratge. Aquesta és l’estèrnum, que també està força desenvolupat i en moltes espècies té forma de quilla. La mida dels ratpenats varia força segons l’espècie.

Els ratpenats presenten altres adaptacions al vol, que si bé no són tan evidents com les ales, són també importants per poder volar. La majoria d’espècies sols tenen una cria, característica que permet major maniobrabilitat a les femelles gestants, la qual cosa, de retruc, augmenta la probabilitat de supervivència.

Els desplaçaments estacionals dels ratpenats poden ser molt variables d’una espècie a l’altra o fins i tot entre poblacions d’una mateixa espècie. Algunes poden fer llargs desplaçaments estacionals que en alguns casos superen els mil quilòmetres de recorregut. Aquest és el cas del ratpenat nòctul petit (Nyctalus leisleri), molt abundant en els boscos dels Pirineus.

A Catalunya les migracions més conegudes són les del ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii), espècie que vola relativament ràpid la qual pot realitzar desplaçaments estacionals superiors als 300 km de recorregut.

Un altre aspecte interessant de la biologia dels quiròpters és la seva longevitat. Aquesta és més llarga respecte de la que els pertocaria per la seva mida corporal.

Els quiròpters exploten un ampli espectre de recursos alimentaris que comprèn des dels que mengen fruita fins als mítics vampirs. Hi ha ratpenats que mengen granotes, ocells, peixos, petits rèptils, escorpins o fins i tot carronya. Un altre tipus de dieta és la nectarívora, que correspon a l’alimentació a partir del nèctar i el pol·len de les flors. Els ratpenats que tenen aquest règim alimentari contribueixen a pol·linitzar un gran nombre de plantes.

Fins i tot hi ha espècies de plantes la pol·linització de les quals és molt especialitzada i depenen de certes espècies de quiròpters. No obstant això, la majoria de les espècies (el 70 % ) de ratpenats mengen insectes.

Tenen la capacitat d’emetre ultrasons per orientar-se, per comunicar-se entre ells i també per localitzar i caçar preses.

Els crits emesos per comunicar-se entre ratpenats, o també anomenats crits socials, són utilitzats entre mare i fill en les colònies de cria, per aparellar-se, per marcar territori o bé per defensar-se quan se senten agredits. El procés pel qual els animals localitzen objectes que no poden veure o tocar gràcies a l’emissió de senyals acústics i a l’anàlisi dels seus ecos rep el nom d’ecolocalització. Els crits ultrasònics són produïts per les cordes vocals. Els ultrasons emesos pateixen una reflexió quan troben obstacles i els ecos són captats de nou pels ratpenats emissors. L’ecolocalització permet mesurar la distància que hi ha entre l’emissor i l’obstacle, però també possibilita calcular la velocitat relativa de la presa, ja que normalment ni el ratpenat ni la presa estan quiets. Les ratapinyades també l’utilitzen per rebre informació sobre la forma, la mida i la textura de la superfície de l’objecte que tenen davant seu.

Malgrat les creences populars, els rat-penats no són cecs. Tenen ulls que els permeten, quan hi ha llum suficient, percebre el món en blanc i negre.                                                     

Seguiment de 7 espècies de ratpenats

Una de les novetats d’aquest nou LIFE respecte l’anterior, és l’estudi d’algunes espècies de ratpenats. Els ratpenats estudiats són insectívors que s’alimenten de grans quantitats d’insectes i que habitualment cacen al voltant del estanys.

El projecte inclou el seguiment de 7 espècies de ratpenats: el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), el ratpenat de musell llarg (Myotis myotis), el ratpenat orellut alpí (Plecotus macrobullaris) presents al Pirineu i els Alps, i el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), el ratpenat de musell agut (Myotis blythii), el ratpenat de Bechstein (Myotis bachsteinii) i el nòctul gegant (Nyctalus lasiopterus).

Tecnologies i eines per l’estudi dels ratpenats

L’estudi dels ratpenats és complex i per aquest motiu és el grup de mamífers més desconegut que existeix. Són animals complicats d’observar perquè s’amaguen en llocs poc o gens accessibles i volen de nit, fet que dificulta la seva observació.

Algunes de les metodologies que s’utilitzen per estudiar-los són:

• Captures de ratpenats
• Caixes refugi
• Seguiment de refugis
• Estacions d’escolta amb detectors d’ultrasons
• Radioseguiment

En el cas del LIFE l’estudi dels ratpenats es dur a terme a través de la instal·lació d’aparells de enregistrament dels ultrasons emesos pels quiròpters i la instal·lació de xarxes que permeten la identificació específica dels individus, aporten dades sobre el cicle biològic i permet l’obtenció d’excrements per fer-ne anàlisis sobre la seva alimentació i el seu estat sanitari.

Gràcies als aparells d’enregistrament d’ultrasons es pot conèixer l’activitat dels ratpenats i les espècies que més freqüenten els estanys. Els excrements, permeten saber quina alimentació tenen.  

Tenen un important rol ecològic

Els ratpenats aporten importants serveis ecosistèmics: són pol·linitzadors de plantes, actuen com a dispersadors de llavors i serveixen per controlar les poblacions d’insectes – un ratpenat pot arribar a inferir fins a 3000 insectes per nit – fet que els converteix en controladors naturals de plagues en ambients agrícoles i forestals. Són grans consumidors de mosquits i per tant, ens ajuden a mantenir a ratlla aquests insectes que són grans vectors de malalties com la malària o el dengue.

Un dels treballs interessants del projecte és comparar la presència de ratpenats en estanys amb peixos i estanys on no hi ha peixos. Quan en un estany hi ha peixos tota la biodiversitat de l’estany es veu afectada i modificada. L’estudi vol saber si l’esmentada afectació de la biodiversitat també incideix en l’estructura de la comunitat de quiròpters, és a dir en l’abundància i la diversitat de ratpenats.

Fonts:

• Serra-Cobo J, López-Roig M, Bayer X, Amengual-Pieras B i Guasch F. 2008. Els ratpenats: ciència i mite. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Serra-Cobo J, López-Roig i Bayer X. 2015. El tresor ecològic de les mines de Can Palomeres: els ratpenats. Publicacions de l’Ajuntament de Malgrat de Mar.
• Serra-Cobo J, Sanz V i Martínez-Rica JP. 1998. Migratory movements of Miniopterus schreibersii in the north-east of Spain. Acta Theriologica, 43(3): 271-283.
• https://secemu.org
• Guia de camp. Els ratpenats de Catalunya
• https://www.batmonitoring.org/v0/CAT/coneguem/coneguem.php