• Deu mesos després de l’actuació per erradicar-lo els dos estanys mostren una recuperació notable de la transparència de l’aigua i de la biodiversitat, amb el retorn d’amfibis i invertebrats, grups que no s’havien detectat des que es van iniciar els primers programes de seguiment l’any 2014

• L’actuació, emmarcada en el projecte europeu LIFE RESQUE ALPYR, aporta nou coneixement sobre l’ús de la rotenona com a eina de restauració ecològica

Les primeres observacions realitzades després de l’actuació als estanys de Tres Estanys del Mig i Tres Estanys de Baix, al Parc Natural de l’Alt Pirineu, confirmen l’eliminació completa del veró (Phoxinus spp.) i evidencien els primers signes de recuperació ecològica. La presència d’aquest peix al Pirineu català és conseqüència de la seva introducció accidental com a esquer viu en la pesca recreativa de la truita, una pràctica que ha provocat alteracions significatives en aquests ecosistemes d’alta muntanya.

L’actuació, executada el setembre passat en el marc del projecte europeu LIFE RESQUE ALPYR, va consistir en l’aplicació de rotenona, un ictiocida biodegradable, amb l’objectiu de restaurar l’equilibri ecològic d’aquests sistemes lacustres i generar evidència científica sobre l’eficàcia i la seguretat d’aquesta metodologia de restauració. Aquesta és la segona prova pilot realitzada en estanys del Pirineu català, després de la intervenció duta a terme el setembre de 2024 a l’estany de Manhèra, a la Val d’Aran.

Les dades recollides fins ara confirmen que l’actuació ha assolit el seu objectiu principal amb l’erradicació del veró als dos estanys tractats. Paral·lelament, els primers resultats del seguiment mostren indicis clars de recuperació ecològica, amb una millora notable de la transparència de l’aigua i el retorn d’amfibis i d’invertebrats, grups especialment sensibles als impactes causats per aquesta espècie introduïda.

Segons Barend L. van Drooge, investigador de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), “el seguiment dels nivells de la rotenona a l’aigua ha permès constatar que es degrada a la velocitat prevista inicialment, amb una vida mitjana del producte d’entre 10 i 20 dies, fet que n’escurça la permanència al medi aquàtic i apunta a una afectació molt limitada sobre l’ecosistema”.

Així mateix, no s’ha detectat cap rastre de rotenona al riu situat aigües avall dels estanys tractats. Aquest resultat confirma que, tal com estava previst, el producte ha quedat confinat a l’àmbit d’actuació i no s’ha dispersat fora dels estanys objecte de la intervenció.

Recuperar ecosistemes alterats

La introducció de peixos és una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat als estanys d’alta muntanya. El veró és una espècie que s’ha establert en nombrosos estanys del Pirineu arran de la seva introducció accidental com a esquer viu en la pesca recreativa de la truita. La seva elevada capacitat de reproducció i adaptació n’afavoreix l’expansió i provoca alteracions importants en les xarxes tròfiques.

La presència d’aquest peix comporta una disminució significativa de la biodiversitat, especialment entre els organismes aquàtics de mida petita i les poblacions d’amfibis, ja que depreda les seves postes i altera les condicions necessàries per a la seva reproducció. Per aquest motiu, la seva eliminació es considera una de les mesures més efectives per afavorir la recuperació dels ecosistemes lacustres d’alta muntanya.

Els mostrejos realitzats deu mesos després de l’aplicació han detectat una resposta molt positiva al tractament, amb una recuperació notable de la transparència de l’aigua i de la biodiversitat. També s’hi ha constatat el retorn d’amfibis i invertebrats, grups que no s’havien detectat des de l’inici dels primers programes de seguiment, l’any 2014.

Una experiència de referència per a la conservació dels estanys del Pirineu

L’actuació als Tres Estanys representa la segona prova pilot desenvolupada en el marc del projecte LIFE RESQUE ALPYR, després de l’experiència de l’estany Manhèra, a la Val d’Aran. En ambdós casos s’ha aconseguit l’erradicació del veró i s’han observat els primers indicis de recuperació de la biodiversitat pròpia dels estanys d’alta muntanya.

Segons Quim Pou-Rovira, director de Sorelló Estudis al Medi Aquàtic i responsable tècnic de l’actuació, “en el cas dels Tres Estanys, el repte era especialment rellevant perquè la intervenció es va dur a terme en un sistema de dimensions més grans i amb una complexitat superior a la de l’estany de Manhèra pel fet de tractar-se d’estanys interconnectats”. Els resultats obtinguts demostren que aquesta metodologia també pot ser efectiva en sistemes lacustres més extensos i complexos.

Una diferència important entre els dos estanys tractats a l’Alt Pirineu, és que a Tres Estanys del Mig s’hi havien dut a terme actuacions prèvies de control del veró mitjançant mètodes mecànics, com ara xarxes, trampes i pesca elèctrica. Tot i que aquestes actuacions no van aconseguir erradicar completament l’espècie, van permetre mantenir-ne la població sota control durant diversos anys.

Segons Marc Ventura, investigador del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) i coordinador del projecte LIFE RESQUE ALPYR, “les primeres dades indiquen que la recuperació ecològica està sent més ràpida a Tres Estanys del Mig que a Tres Estanys de Baix i que a l’estany de Manhèra. Una possible explicació és que els treballs previs de control de la població de veró van permetre conservar un reservori latent d’espècies al sediment, que ara estaria afavorint una recolonització més ràpida de l’ecosistema”.

Seguiment científic a llarg termini

Tot i que l’eliminació del veró en les dues proves pilot ja s’ha pogut confirmar, els responsables del projecte remarquen que la recuperació completa d’aquests ecosistemes és un procés gradual que requereix un seguiment continuat a llarg termini. Per aquest motiu, les tasques de monitoratge es mantindran durant els pròxims anys per avaluar l’evolució de les comunitats biològiques i documentar la recuperació dels processos ecològics naturals dels estanys.

Segons Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, “aquests primers resultats són una notícia molt positiva per a la conservació dels estanys d’alta muntanya. Més enllà de l’èxit de l’actuació, la prova pilot demostra que és possible recuperar ecosistemes que havien perdut una part important de la seva biodiversitat i generar coneixement útil per afrontar reptes similars en altres estanys del Pirineu”.

L’actuació ha estat coordinada i executada per Sorelló, Estudis al Medi Aquàtic, S.L. i l’Associació La Sorellona, amb la supervisió científica del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) i l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), i amb el suport directe del Parc Natural de l’Alt Pirineu i Forestal Catalana.

El projecte LimnoPirineus és un projecte LIFE+ Naturaleza destinat a millorar l’estat de conservació d’espècies i hàbitats aquàtics d’interès europeu a l’alta muntanya dels Pirineus i és el precedent del projecte LIFE RESQUE ALPYR.

Sensibilització i impacte local: què ofereix l’exposició?

Amb aquesta exposició divulgativa, es busca sensibilitzar sobre el gran valor d’aquests ecosistemes aquàtics continentals, la seva biodiversitat, les amenaces que els afronten i la importància de la seva conservació. A través de diversos panells informatius, el públic pot conèixer espècies amenaçades com el tòtil (Alytes obstetricans) o la granota roja (Rana temporaria), entre altres exemples concrets de la fauna pirinenca.

Els sistemes aquàtics continentals són ambients poc freqüents que ocupen només un 2% de la superfície de la Terra i que es troben altament amenaçats en general. Són ecosistemes amb fauna i flora molt específica i sensible, on abunden les espècies en perill. Als Pirineus, aquests ecosistemes humits solen considerar-se paratges molt naturals. Però, tot i que es trobin en paisatges poc alterats, la mà de l’home com a agent modificador no ha estat absent.

La difusió de la ciència als barris: Ciència al Barri

L’exposició s’ha dut a l’institut en el marc del projecte “Ciència al Barri” una iniciativa del CSIC que porta activitats de divulgació científica a barris de Madrid, Sevilla i Barcelona que tradicionalment no comptaven amb aquesta oferta cultural. A través de tallers, conferències, clubs de lectura, exposicions i visites guiades a centres de recerca, el projecte apropa l’alumnat a l’univers de la recerca científica, sovint desconegut per a molts.

Es tracta d’una iniciativa de la Vicepresidència Adjunta de Cultura Científica i Ciència Ciutadana del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que compta amb el suport del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Les cinc primeres edicions d’aquest projecte van ser possibles gràcies a l’ajuda de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), dependent del Ministeri de Ciència i Innovació.

Si vols sol·licitar l’exposició “Natura i Conservació de Zones Humides dels Pirineus” per al teu centre educatiu, pots fer-ho a través del següent enllaç.

Els ratpenats es distribueixen per la major part del planeta, excepte els pols. Són presents ja sigui als continents ja sigui a les illes allunyades de la terra ferma. Poden viure des de les serralades de les muntanyes fins als oasis dels deserts, des de les regions tropicals fins a les boreals. Es poden refugiar tant a les coves com als forats i a les clivelles dels arbres, a les esquerdes de les roques, en edificacions o enmig de la frondositat de la vegetació, fins i tot n’hi ha que s’amaguen entre els còdols dels marges dels rius.

A diferència de les aus, els quiròpters volen amb les mans mentre que els ocells ho fan amb els braços. Són els únics mamífers voladors. Les extremitats anteriors dels quiròpters han evolucionat seleccionant dits i avantbraços llargs. Les estructures òssies que veiem a les ales són els dits de la mà i permeten sustentar una membrana fina i nua anomenada patagi, la qual té fibres musculars i molts vasos sanguinis. La vida aèria dels quiròpters ha conduït a seleccionar diverses adaptacions relacionades amb el vol. Tal i com succeeix amb les aus, els ratpenats tenen una musculatura pectoral molt desenvolupada que els permet moure les ales i fer un vol batut. Però aquesta musculatura necessita una estructura òssia rígida d’ancoratge. Aquesta és l’estèrnum, que també està força desenvolupat i en moltes espècies té forma de quilla. La mida dels ratpenats varia força segons l’espècie.

Els ratpenats presenten altres adaptacions al vol, que si bé no són tan evidents com les ales, són també importants per poder volar. La majoria d’espècies sols tenen una cria, característica que permet major maniobrabilitat a les femelles gestants, la qual cosa, de retruc, augmenta la probabilitat de supervivència.

Els desplaçaments estacionals dels ratpenats poden ser molt variables d’una espècie a l’altra o fins i tot entre poblacions d’una mateixa espècie. Algunes poden fer llargs desplaçaments estacionals que en alguns casos superen els mil quilòmetres de recorregut. Aquest és el cas del ratpenat nòctul petit (Nyctalus leisleri), molt abundant en els boscos dels Pirineus.

A Catalunya les migracions més conegudes són les del ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii), espècie que vola relativament ràpid la qual pot realitzar desplaçaments estacionals superiors als 300 km de recorregut.

Un altre aspecte interessant de la biologia dels quiròpters és la seva longevitat. Aquesta és més llarga respecte de la que els pertocaria per la seva mida corporal.

Els quiròpters exploten un ampli espectre de recursos alimentaris que comprèn des dels que mengen fruita fins als mítics vampirs. Hi ha ratpenats que mengen granotes, ocells, peixos, petits rèptils, escorpins o fins i tot carronya. Un altre tipus de dieta és la nectarívora, que correspon a l’alimentació a partir del nèctar i el pol·len de les flors. Els ratpenats que tenen aquest règim alimentari contribueixen a pol·linitzar un gran nombre de plantes.

Fins i tot hi ha espècies de plantes la pol·linització de les quals és molt especialitzada i depenen de certes espècies de quiròpters. No obstant això, la majoria de les espècies (el 70 % ) de ratpenats mengen insectes.

Tenen la capacitat d’emetre ultrasons per orientar-se, per comunicar-se entre ells i també per localitzar i caçar preses.

Els crits emesos per comunicar-se entre ratpenats, o també anomenats crits socials, són utilitzats entre mare i fill en les colònies de cria, per aparellar-se, per marcar territori o bé per defensar-se quan se senten agredits. El procés pel qual els animals localitzen objectes que no poden veure o tocar gràcies a l’emissió de senyals acústics i a l’anàlisi dels seus ecos rep el nom d’ecolocalització. Els crits ultrasònics són produïts per les cordes vocals. Els ultrasons emesos pateixen una reflexió quan troben obstacles i els ecos són captats de nou pels ratpenats emissors. L’ecolocalització permet mesurar la distància que hi ha entre l’emissor i l’obstacle, però també possibilita calcular la velocitat relativa de la presa, ja que normalment ni el ratpenat ni la presa estan quiets. Les ratapinyades també l’utilitzen per rebre informació sobre la forma, la mida i la textura de la superfície de l’objecte que tenen davant seu.

Malgrat les creences populars, els rat-penats no són cecs. Tenen ulls que els permeten, quan hi ha llum suficient, percebre el món en blanc i negre.                                                     

Seguiment de 7 espècies de ratpenats

Una de les novetats d’aquest nou LIFE respecte l’anterior, és l’estudi d’algunes espècies de ratpenats. Els ratpenats estudiats són insectívors que s’alimenten de grans quantitats d’insectes i que habitualment cacen al voltant del estanys.

El projecte inclou el seguiment de 7 espècies de ratpenats: el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), el ratpenat de musell llarg (Myotis myotis), el ratpenat orellut alpí (Plecotus macrobullaris) presents al Pirineu i els Alps, i el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), el ratpenat de musell agut (Myotis blythii), el ratpenat de Bechstein (Myotis bachsteinii) i el nòctul gegant (Nyctalus lasiopterus).

Tecnologies i eines per l’estudi dels ratpenats

L’estudi dels ratpenats és complex i per aquest motiu és el grup de mamífers més desconegut que existeix. Són animals complicats d’observar perquè s’amaguen en llocs poc o gens accessibles i volen de nit, fet que dificulta la seva observació.

Algunes de les metodologies que s’utilitzen per estudiar-los són:

• Captures de ratpenats
• Caixes refugi
• Seguiment de refugis
• Estacions d’escolta amb detectors d’ultrasons
• Radioseguiment

En el cas del LIFE l’estudi dels ratpenats es dur a terme a través de la instal·lació d’aparells de enregistrament dels ultrasons emesos pels quiròpters i la instal·lació de xarxes que permeten la identificació específica dels individus, aporten dades sobre el cicle biològic i permet l’obtenció d’excrements per fer-ne anàlisis sobre la seva alimentació i el seu estat sanitari.

Gràcies als aparells d’enregistrament d’ultrasons es pot conèixer l’activitat dels ratpenats i les espècies que més freqüenten els estanys. Els excrements, permeten saber quina alimentació tenen.  

Tenen un important rol ecològic

Els ratpenats aporten importants serveis ecosistèmics: són pol·linitzadors de plantes, actuen com a dispersadors de llavors i serveixen per controlar les poblacions d’insectes – un ratpenat pot arribar a inferir fins a 3000 insectes per nit – fet que els converteix en controladors naturals de plagues en ambients agrícoles i forestals. Són grans consumidors de mosquits i per tant, ens ajuden a mantenir a ratlla aquests insectes que són grans vectors de malalties com la malària o el dengue.

Un dels treballs interessants del projecte és comparar la presència de ratpenats en estanys amb peixos i estanys on no hi ha peixos. Quan en un estany hi ha peixos tota la biodiversitat de l’estany es veu afectada i modificada. L’estudi vol saber si l’esmentada afectació de la biodiversitat també incideix en l’estructura de la comunitat de quiròpters, és a dir en l’abundància i la diversitat de ratpenats.

Fonts:

• Serra-Cobo J, López-Roig M, Bayer X, Amengual-Pieras B i Guasch F. 2008. Els ratpenats: ciència i mite. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Serra-Cobo J, López-Roig i Bayer X. 2015. El tresor ecològic de les mines de Can Palomeres: els ratpenats. Publicacions de l’Ajuntament de Malgrat de Mar.
• Serra-Cobo J, Sanz V i Martínez-Rica JP. 1998. Migratory movements of Miniopterus schreibersii in the north-east of Spain. Acta Theriologica, 43(3): 271-283.
• https://secemu.org
• Guia de camp. Els ratpenats de Catalunya
• https://www.batmonitoring.org/v0/CAT/coneguem/coneguem.php

Als espais planers, l’aigua circula per rierols tortuosos o forma petites llacunes i amara el sòl de les riberes. Així es crea un ambient d’aiguamoll d’alta muntanya que rep el nom de mollera.

En aquesta segona publicació, detallem les característiques d’aquests ecosistemes i la seva importància. A més, s’expliquen les principals amenaces a les que s’enfronten i quines accions de conservació es realitzen des del projecte per conservar-los i recuperar-los.

El fulletó es podrà consultar en format digital a la web del projecte però també el trobareu a les oficines de turisme del Parc Natural de l’Alt Pirineu i del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, a Catalunya, i del Parc Natural Mont Avic i el Parc Nacional Gran Paradiso, a Itàlia.